Més de 500 anys d’història
L’actual Església Parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu, va complir 500 anys l’any 2016. En este article farem un breu repàs per la història de l’edifici més emblemàtic de Bocairent.
Es creu que on es troba actualment l’Església Parroquial abans estava el castell. Al segle XVI i com que Bocairent no es trobava en una zona de frontera, el castell va ser demolit i amb les mateixes pedres es va erigir l’Església Parroquial, d’estil gòtic.
La seua planta gòtica, de nau central molt àmplia, sense creuer, i capelles entre contraforts, és testimoni del primitiu temple que, segons Martí de Viciana, en la seua “Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia” “fue consagrada esta Yglesia por el reverendísimo Obispo Lagaria, asistiendo a la consagración el famoso predicador Fray Castañoli de la Orden de Santo Domingo; según parece en el aucto rescebido por Genís Cerdán notario, a 6 de Julio de MDXVI”. Se sap, a més, que el 1597 va tornar a ser consagrada per Sant Joan de Ribera, per haver sigut profanat el temple en una baralla de soxantres en què es va vessar sang.
Els inicis
El patró de Bocairent des de la reconquesta era l’apòstol Sant Jaume. No obstant això, a la vila es professava gran devoció a Sant Blai bisbe i màrtir, a causa que els pelaires o cardadors se sentien vinculats al Sant pel record de les cardes que es van usar a Sebaste per martiritzar Sant Blai, i que els pelaires usaven en el treball de la llana.
Tant és així, que quan es van erigir les ermites dels portals, junt al Portal Nou es va construir l’ermita de Sant Blai cap al 1587, any en què es va establir la “Real Fábrica de Paños”. La notícia més antiga que es disposa sobre festes dedicades a Sant Blai data de 1625, però se sap amb certesa que va ser nomenat Patró de Bocairent el 1632. I, anys després de la col·locació de la primera pedra de la Capella de la Comunió el 1665, s’erigiria al Temple Parroquial una capella dedicada a Sant Blai cap al 1720.
La Capella de la Mare de Déu del Roser es va iniciar el 1665. Gràcies a una inscripció en llatí, col·locada en el mur que hui queda dins de l’interior del Museu Arqueològic, coneixem l’inici de les obres, que van durar més de 20 anys. Diu així la inscripció llatina: “A tots ens guarda la protecció de Maria, la Verge Mare. Es va erigir (la capella) en honor de la millor de les mares, amb gran entusiasme i devoció de tot el poble. No desatengues les nostres súpliques. Mare: empara la gent piadosa. Es va iniciar (l’obra) el 4 de febrer de 1665”. La pedra es va traure de la pedrera de Rompegales.
El 1651 estava arrelada la Confraria de la Mare de Déu del Roser. La confraria de la Minerva va ser instituïda el 1579, tal com consta al Llibre de la Minerva. Ambdues confraries van contribuir a les obres. La capella sempre ha estat presidida pel Sagrari i la Mare de Déu del Roser. La decoració és d’estil imperi: rocalles, motius florals, figures mitològiques… i es va realitzar ben entrat el segle XVIII de la mà de José Parreu.
La construcció
La nau central de l’Església Parroquial fins a les escultures de Sant Pere i Sant Joan que tenim en l’actualitat data de primers de 1700, i és d’estil barroc. Es disposa dels capítols signats l’1 d’agost de 1700 entre els elets de la fàbrica i els mestres d’obra que van executar les obres, tots ells identificats com a residents a la vila. Se sap que la junta encarregada de la fàbrica es va constituir de manera tripartita. Per una banda amb el concurs dels oficials majors de la vila, el justícia i cap del Consell, els tres jurats, el mostassaf i un síndic. En segon lloc, per tres preveres en representació del capítol del clergat de l’Església Parroquial: mossèn Gaspar Marco, doctor en Teologia i vicerector, mossèn Lluís Maiques i mossèn Pere Francés. A més hi hauria cinc ciutadans en representació de la Parròquia: Joan Belda, de Tomàs; Joan Belda, de Pere; Dídac Galbis, de Miquel; Joaquim Maiques i Joan Puerto, de Gregori.
Els mestres de la vila que havien d’executar les obres foren: mestre Andreu Constant, mestre Josep Vanyó, mestre Vicent Llobregat, mestre Josep Castelló. El projecte contemplava la reedificació completa del temple, des dels fonaments. Prompte s’unirien altres mestres de la vila: com el pedrapiquer Josep Campos, que intervé en el primer dels terminis fixats, que va concloure a principis de 1702 i va ser el responsable de la construcció dels elements de pedra: portalades principals, sòcols… A finals de 1704 havia acabat el huité del terminis. A la porta lateral es troba la inscripció d’eixe any.
En la tardor de 1707 les obres estaven molt avançades, quan Mossén Miquel Santonja pren possessió d’un dels benifets que havien quedat vacants per la mort dels seus titulars i que no havien pogut ser coberts atesa la situació de guerra (Guerra de Successió). L’acta de la cerimònia indica que l’Església estava en obres, per la qual cosa va haver de fer-se a l’altar de la capella de la Mare de Déu del Roser o la Comunió.
El terratrèmol de Montesa
Acabada la guerra, el 1714 les obres van continuar. La decoració barroca de la nau central i la capella de Sant Blai va ser desenvolupada pels germans Francisco Vergara “el vell” (1681-1753) i Manuel Vergara.
En aquells anys encara es trobava dret el campanar gòtic, però, després del terratrèmol de Montesa (29 de març i 2 d’abril de 1748) va quedar molt deteriorat i va perdre el cos superior, per la qual cosa va ser substituït per l’actual, obra de 1776 de l’arquitecte Carlos Stagin.
L’ampliació
La capçalera del temple (des de les escultures de Sant Pere i Sant Pau fins al Tou de Sant Pere) és fruit de l’ampliació realitzada entre 1854 i 1860 per l’arquitecte Carlos Spain. Esta és d’estil neoclàssic, d’acord amb l’estil academicista. En esta reforma molt possiblement es van foradar els murs de les capelles laterals per fer els corredors i es van col·locar les estàtues dels pilars de la nau central, a imitació de l’Església dels Sants Joans de València.
Si observem la planta de l’Església Parroquial podem seguir perfectament este repàs històric. Els cinc primers trams i el primitiu campanar pertanyen a la fase gòtica. Respon, sens dubte, al tipus d’església anomenat de Reconquesta, caracteritzat per la concepció d’una sola nau central molt àmplia (a diferència de les estretes i altes esglésies del gòtic tradicional) amb capelles obertes entre els contraforts.
L’esmentat model d’església té una gran difusió en tot l’àmbit valencià, la qual cosa facilitarà l’adopció del nou model plantejat per Vignola en el Gesú. Després del Concili de Trento, es potencia un tipus d’església que no distraga la mirada del fidel, i que se centre en la celebració de l’Eucaristia a l’altar major; no com en anys anteriors on es repartia entre les diferents capelles de gremis i confraries.
Finalment l’últim tram i l’altar major corresponen a l’ampliació del segle XIX.